És el que anomenem “L’efecte Cendrallosa”. Mentre dura el joc (el ball), tot és màgic. Els alumnes brillen, estan connectats, resolen problemes. Però tan bon punt sona el timbre (les 12 de la nit), la carrossa es torna carabassa. L’endemà, els preguntes pel tema i… res.
Això passa perquè l’aprenentatge estava sustentat exclusivament per l’andamiaje (scaffolding) del joc. Si treus el joc, l’edifici cau.
Per què passa?
Perquè no hem “cimentat”. Hem posat maons (conceptes) però no hem posat ciment (connexions neuronals duradores). El joc mantenia els maons junts per pressió. Sense joc, cauen.
El ciment és la connexió amb coneixements previs.
Com posar ciment?
Perquè l’aprenentatge perduri, s’ha de “enganxar” a coses que l’alumne JA té al cap i que NO desapareixeran quan s’acabi el joc.
- Enganxar-ho a emocions personals: “Recordeu la ràbia que us ha fet perdre aquell torn? A la vida us passarà igual quan…”. L’emoció es recorda més que la dada.
- Enganxar-ho a la identitat: “Vosaltres sou el tipus de persona que sap resoldre puzles”. Si ho incorporen a “qui són”, no ho obliden.
- Enganxar-ho a altres assignatures: “Això que heu fet al joc és el mateix que us va explicar la profe de naturals”. Si l’enllaç és múltiple, és més fort.
Com aplicar-ho demà: La Càpsula del Temps
Fes una activitat post-joc anomenada “La Carta al Jo del Futur”. Demana que escriguin en un post-it: “Una cosa d’aquest joc que vull recordar quan sigui gran”. Guarda els post-its en una caixa. Obre la caixa al final de curs.
El fet d’haver de triar i escriure fa que el cervell etiqueti aquell record com a “Important - No Esborrar”. Dona-li una oportunitat a la memòria a llarg termini.
T'ha agradat?
Subscriu-te a la nostra newsletter per rebre més continguts com aquest.